Nacho Umbert

Entrades a la venda www.codetickets.com

Després de l’èxit del seu primer àlbum en solitari, Ay… (2010), torna el barceloní Nacho Umbert amb la seva peculiar Compañía i 10 irresistibles històries sobre putes, festes, superherois, pensions i noies espectaculars. De nou produït per Raül Fernandez “Refree”, No os creáis ni la mitad és un clàssic instantani de pop i bossa de càmera amb cançons que desborden costumisme màgic.

Deia Drew Barrymore que si el ciutadà del carrer pogués comprovar com són les seves estrelles favorites en la intimitat, no donaria crèdit davant la quantitat de draps bruts que guarden, les dobles i fins a triples vides que porten, lo molt que oculten (infidelitats, addiccions, aficions vergonyoses…) després dels gols, els flaixos, els somriures i el glamur. Per descomptat la bona de la Drew sabia del que parlava.

Però el Nacho Umbert, en les cançons del qual apareixen personatges d’allò més terrenals i pedestres, gairebé sempre lluny dels focus, també ho sap. I a més de saber-ho, indaga en les vides de tots ells, traient-li lluentor, com un observador omniscient que parla de si mateix i de molts altres amb una excepcional soltesa narrativa. Conscient que la veritat està en la ficció i que el caràcter determina el destí, titula el seu segon àlbum No os creáis ni la mitad. S’atreveix a començar el disc amb una cançó homònima en la qual explica en primera persona l’experiència de publicar després de tants anys, i se li colen molts dels personatges d’Ay… (Acuarela, 2010). Segons ell “es morien per participar”.

Quan el Nacho Umbert, després d’un perllongat silenci posterior a la desaparició de Paperhouse en 1995, va tornar a compondre va declarar que les seves majors influències eren “els meus amics els cowboys tristos”, citant entre d’altres a Bill, Bonnie, Matt, Bob, Leonard, Sufjan, Antonio, Nacho o Joan Miquel… Ens donava així algunes pistes, però no totes. Perquè des del principi el Nacho ha comptat amb una veu pròpia a través d’unes estructures simplíssimes com a base de les seves composicions (amb clares influències de la bossa nova) i uns textos que cavalquen entre el costumisme i el surrealisme, com ja va quedar clar en temes com a “Colorete y quitasueño” o “Cien hombre ni uno más”.

En No os creáis ni la mitad hi ha 10 cançons. Una i mitja cantades en català. La resta en castellà, però amb anotacions en els dos idiomes en gairebé totes. I també diverses lectures (autobiogràfiques? auto-referencials?), una versió molt encertada de la vida, amb els seus objectes perduts i el tragicòmic background de les nostres vivències. A alguns personatges els ha donat la volta com un rellotge de sorra, i es creuen uns altres, o de nou ells mateixos.

Un refrany popular valencià (“Li diu el mort al degollat, quí t’ha fet eixe forat”) que cobra vida, un plànol seqüència sobre les noces d’un parent, una brega monumental al cap d’any, homenatges a una septuagenària madame barcelonina, a una noia espectacular, a un superheroi, a una pensió de Madrid, i a un noi molt modern al que anomenaven Cassavetes. També apareix el Sr. Esteve, subjecte inventat i referent familiar al mateix temps, un senyor burgès l’herència del qual és motiu de disputa. I amb ell, un curiós repàs per certa iconografia catalana.

A més del Raül Fernández “Refree”, que produeix i arregla el disc i presta la seva veu en diverses ocasions, en No os creáis ni la mitad també participen Alicia i Mar Álvarez (de Pauline en la Playa), així com Cayo Bellveser (Maderita), tots ells fent cors. En ocasions el mateix Nacho fa un cameo a les seves pròpies cançons. En unes altres, som nosaltres els que fem un cameo a la vida del Nacho. I la majoria de les vegades els personatges semblen més vius i sense codificar que la gent de carn i os, la gent d’aquí i d’ara.